- "Ja t'has tornat a ficar en problemes, oi?"
- "Són ells, que sempre em fan la vida impossible!" - va respondre en Raldur - "...no sé per què em tracten així, no ho entenc"
- "Entenc... Vols que parli amb ells per veure si et deixen en pau?"
- "No, si us plau! El més possible és que empitjori la situació, i a la que et giris em tornin a empaitar... No, no els diguis res" - va dir en Raldur nerviosament
- "D'acord, no farè res si no vols..." - va dir l'home amb un somriure - "...de tota manera, vine aquesta tarda a veure'm cap a les set, vull que m'acompanyis a un lloc en tancar el taller"
- "Aquí serè, ho prometo" - va respondre en Raldur, i va marxar correns mentre l'home es ficava al taller de nou - "Aquest noi..." - va pensar.
En Raldur era un noi de 17 anys, havia quedat orfe als 14 i vivia sol des de llavors. Era un noi alegre, però tenia aquell problema amb tres dels nois del poble que sempre es ficaven amb ell, i acabava barallant-s'hi, quedant sovint ben estomacat. Sent un noi sense família, ningú no es preocupava per ell, ningú, excepte aquell home...
En Dok era un home de mitjana edat que treballava a un taller artesà que havia construit ell mateix feia un parell d'anys, en arribar al poble. Sempre es preocupava especialment per en Raldur, i molt sovint tenien llargues converses a la porta del taller, normalment després d'algún dels incidents d'en Raldur amb els seus tres 'amics'.
En Raldur va passar la tarda a casa fent neteja mentre pensava on voldria portar-lo en Dok, en acabar va seure a un vell sofà i va recordar el dia que va conéixer en Dok...
------
"Torneu-me la!" - va cridar en Raldur, mentre corria d'un a l'altre veient impotent com els tres s'anaven passant la seva motxilla de l'escola entre ells.
"Vine a buscar-la, corre!" - deia un, i mentre en Raldur corria cap a ell li llançava al seu company. Això s'anava repetint fins que un d'ella la van llançar cap a un bassalt que hi havia a la vora del camí - "Oh, nooo, se'm mullaran els llibres!" - en Raldur seguia amb la mirada la motxilla mentre queia de genolls...
De sobte, la motxilla va dessaparèixer fent una espècie de llampec, i es va sentir una veu - "Nois, hi ha un límit per les bromes... Deixar-li els llibres de l'escola inservibles no és gens admirable, sabeu?" - Era una veu tranquila, tots cuatre es van girar i van veure la persona darrera de la veu: Portava un barret vermell amb unes plomes decoratives, i una espècie d'armadura. La part de dalt era blanca, i els pantalons vermells. Portava una bossa de tela enorme recolzada a l'espatlla esquerra. Però el més sorprenent era que tenia la motxilla d'en Raldur. Els quatre es preguntaven com carai havia arribat la motxilla a les seves mans. - "Au! Deixeu el nano en pau i aneu cap a casa, o allà on volgueu, però marxeu. No m'agrada veure com s'abusa d'algú en inferioritat de condicions..." - va dir. Els tres nois van marxar correns i en Raldur es va quedar mirant aquell home com un estequirot...
- "La gent em coneix pel nom de Dok, encantat... Com et dius, nano?" - Va preguntar mentre li passava la motxilla.
- "Raldur, senyor... em dic Raldur..." - va respondre en Raldur mentre agafava la motxilla - "Com carai ho ha fet, per agafar la meva motxilla?"
- "Màgia!" - va respondre amb un somriure.
- "Au, va! No em prengui el número..."
- "No, home no! jajajaja! No t'enganyo, t'ho demostrarè" - va començar a mirar els voltants fins que - "Mira, veus aquella pedra d'allà?" - va senyalar una pedra gran i rodona que hi havia a una de les vores del camí - "Ara només m'he de concentrar i..." - la pedra va dessaparéixer fent el mateix llampec que havia fet la motxilla, i a continuació va aparéixer prop de la ma d'en Dok, que la va agafar.
- "Guau! Quina passada..." - va dir en Raldur amb la boca oberta, mai no havia vist una cosa semblant...
- "Au, vine, he de tornar al meu taller..."
- "Al seu... taller? Però és que vostè viu al poble?"
- "Sí, fa poc que m'hi vaig instal·lar... precissament havia sortit a una mina propera a buscar uns materials que necessitava... Per això us he vist casualment mentre tornava"
En Dok i en Raldur van arribar al taller d'en Dok. Aquest va obrir la porta i van entrar, en Raldur veia sorprès que estava ple d'estàtues, armes, armadures, joieria de tot tipus, i moltes altres coses - "Ostres! Tot això ho ha fet vostè aquí?" - va preguntar - "Sí, tot és artesanal... Bé, tot excepte allò" - va respondre en Dok mentre senyalava una espasa que estava penjada en un marc de fusta a la pared. Era una espasa molt elaborada, amb una forma que semblava feta a mida, realment no era com la col·lecció d'espases del taller, que eren totes iguals en forma, encara que fossin de diferents materials. Abans que en Raldur poguès preguntar res, en Dok va continuar parlant: - "es tracta d'una espasa que està per sobre de les meves possibilitats en termes de fabricació, però és un record que tinc de la persona a qui pertanyia, una persona al costat de la qual vaig lluitar un cop i que va morir davant meu..."
------
"Ostres, tu!! que faig tard!" - en Raldur de sobte va mirar el rellotge i va veure que eren ja tres quarts de set, va aixecar-se d'un salt i va sortir correns de casa...
En Dok va tancar el taller i va veure com en Raldur arribava correns pel carrer, quan en Raldur va arribar, van sortir cap a la sortida del poble. Van sortir del poble i van agafar un camí pel bosc. El paisatge era molt verd i maco, en Raldur admirava el paisatge mentre caminaven, i després d'una bona estona, per fi en Dok va parar-se.
- "Mira" - va dir
- "Allò és...?" - va preguntar en Raldur tot mirant aquell edifici
- "La Fortalesa d'Annakarl, havies sentit a parlar d'ella?" - va respondre en Dok
- "Bé, havia vist fotografies als meus llibres de l'escola, però mai l'havia vist en directe i tant de prop"
- "Bé, això és el que et volia ensenyar... Aquesta fortalesa serveix per protegir el poble en cas d'un atac, i també és un centre d'entrenament..."
- "Un centre d'entrenament?" - va preguntar en Raldur
- "Sí, aquí es formen els guerrers que protegeixen el poble. Crec que seria una bona idea que t'hi allistessis" - va respondre en Dok
- "Allistar-me? jo? és que tinc pinta de guerrer?"
- "Jajajajaja! poca gent té pinta de guerrer abans de fer-s'hi. Mira, ets un bon nano, i crec que tens potencial per ser un bon guardià del poble, a més, així aprendries a defensar-te una mica millor..."
- "i tú per què no t'hi allistes? Ets molt fort i tens experiència en combat"
- "Jo ja estic vell per aquestes coses... Ara és el moment de deixar pas a la següent generació"
- "Però..."
- "Mira, tú pensa-t'ho, i si et decideixes, doncs ja saps on és la Fortalesa, d'acord? Jo no et penso parlar més del tema, no vull pressionar-te, ha de ser la teva decisió, jo només he donat la meva opinió..."
- "D'acord, ho pensarè..."
La conversa va acabar, i tots dos van tornar cap el poble. En Raldur es va girar un parell de cops a mirar aquell edifici, i sense saber-ho, cada cop que ho feia arrencava un somriure de la cara d'en Dok. En Dok el va convidar a sopar a un dels bars del poble i després cada un va anar a casa seva. En Raldur estava cansat ja, i va anar a dormir aviat. En Dok va arribar a casa seva i va seure a la seva butaca favorita.
- "Encara no ho saps..." - va dir parlant amb si mateix - "...però aviat la teva vida farà un gir de 180 graus, Raldur..." i va tancar els ulls...
--- Fi de l'episodi ---
A l'episodi 2
Editat per darrera vegada per Doktrine el Dv Abr 20, 2012 10:21 am, editat 2 cops en total