Índex
Capítol primer: Hem de pagar per tot.
Un altre cop més, la "rutina" podriem dir-li. Però la veritat és que al final, un s'hi acabava acostumant.
Ja feia més d'una hora que s'havia fotut a dins del bar, i a mi, se'm acabaven les cigarretes. Maleit vici.
Oh! Ara, al final sortía, la opció dentrar i esperarla a dins no era factible, ja que podria començar a beure i no m'agradava l'opció.
Però ara venia lo millor: Perseguirla.
Lo millor? Sí, la persegueixes a una distància prudencial però que ella es posi nerviosa, i sempre, sempre, acaben cometent un error. Una caiguda, un atropellament (Déu no ho vulgui), o lo millor de tot, un carreró obscur.
Tant pensar, necesitava pensar més i per això, la perseguia a ella, una dona amb un coeficient d'uns 145-148, no era el millor però era bastant gran.
Ja estava, estava dins del carreró. Perque ho faran totes? Mai ho sabré, suposo que seran els nervis.
Obro la motxila, ella veuq ue en el carreró no hi ha sortida i quan intenta sortir-ne em veu, a mi i el meu ganivet. Recula i es cau: "Pietat, n oem matis, sóc jove", diu mentres plora.
Ella no m'interesssa, només el cervell, per això porto la serra i la bosa hermètica.
Em poso radera d'ella:
- Tot, tot ho hem de pagar. Només necesito el teu cap.
Plora molt fort, intenta cridar i aixecar-se, però abans, ja l'hi he tallat el coll. Agafo la serra, li obro el crani i li trec el cervell, tot per un bé major.
Col·loco bé el cos, com si dormís placidament, poso la rosa negra i em despedeixo amb un adéu a la jove.
El treball havia acabat. De moment.
Fi del primer capítol, bastant breu. Espero que us agradi, avui estava algo deprimit i no ho he escrit molt bé, per sort en Mr. Manos m'ha ajudat.
Fins al pròxim capítol
Un altre cop més, la "rutina" podriem dir-li. Però la veritat és que al final, un s'hi acabava acostumant.
Ja feia més d'una hora que s'havia fotut a dins del bar, i a mi, se'm acabaven les cigarretes. Maleit vici.
Oh! Ara, al final sortía, la opció dentrar i esperarla a dins no era factible, ja que podria començar a beure i no m'agradava l'opció.
Però ara venia lo millor: Perseguirla.
Lo millor? Sí, la persegueixes a una distància prudencial però que ella es posi nerviosa, i sempre, sempre, acaben cometent un error. Una caiguda, un atropellament (Déu no ho vulgui), o lo millor de tot, un carreró obscur.
Tant pensar, necesitava pensar més i per això, la perseguia a ella, una dona amb un coeficient d'uns 145-148, no era el millor però era bastant gran.
Ja estava, estava dins del carreró. Perque ho faran totes? Mai ho sabré, suposo que seran els nervis.
Obro la motxila, ella veuq ue en el carreró no hi ha sortida i quan intenta sortir-ne em veu, a mi i el meu ganivet. Recula i es cau: "Pietat, n oem matis, sóc jove", diu mentres plora.
Ella no m'interesssa, només el cervell, per això porto la serra i la bosa hermètica.
Em poso radera d'ella:
- Tot, tot ho hem de pagar. Només necesito el teu cap.
Plora molt fort, intenta cridar i aixecar-se, però abans, ja l'hi he tallat el coll. Agafo la serra, li obro el crani i li trec el cervell, tot per un bé major.
Col·loco bé el cos, com si dormís placidament, poso la rosa negra i em despedeixo amb un adéu a la jove.
El treball havia acabat. De moment.
Fi del primer capítol, bastant breu. Espero que us agradi, avui estava algo deprimit i no ho he escrit molt bé, per sort en Mr. Manos m'ha ajudat.
Fins al pròxim capítol
